28/12/13

buenos días

La pesadilla, 1781
Henry Fuseli (Suiza, 1741-1825)




 "En la noche en vela, los problemas más insignificantes se magnifican y se vuelven abrumadores"

(El libro de los vicios, A. Soboczynski



lo vi en un tuit de @XaviRoca66


Homage to Henry Fuseli's The Nightmare, by corymc

The Nightmare (after Fuseli) - 2007


Una reinterpretación de Nathaniel Pevensey

3 comentarios:

  1. Fuseli és un dels meus referents pictòrics des que me’l varen presentar en la meva llarga estada a l’Àfrica. Corria l’any 1984 i un company m’enviava des de Barcelona articles d’assaig sobre la figura i l’obra de H.P. Lovecraft. Aquests articles estaven comentats i recordo que en un marge em parlava [amb un traç molt tènue de llapis] d’en Fuseli i deia que, per inspirar-se, menjava carn crua...mai vaig saber si això era del tot cert o no però va omplir de glamour aquells dies...

    M’agrada molt la primera variació [homage to Henry Fuseli’s], el detall del vestit de dormir i la forma que adquireix l’íncub.

    El tema que portes em toca de prop, he aprés molt de les meves nits, de mi mateix, del que soc i sobre tot...del que no vull ser...

    ResponderEliminar
  2. Jajaja! el teu concepte del glamour és, com a poc, atípic. No tinc ni idea de si és veritat que Fuseli menjava carn crua, però pots comprendre (atesa l'afinitat de certs prestatges de les nostres biblioteques) que és un artista que sempre m'ha fascinat.

    Sobre les nits de vetlla...sí, ens fan aprendre. Els malsons són ingovernables, però les cabòries nocturnes de l'insomni cal mantenir-les a ratlla i no alimentar-les, mai. Fa temps que vaig aprendre que es pensa molt malament en horitzontal, es perd la perspectiva de tot i com diu la cita del post qualsevol ximpleria es magnifica.
    Ara, quan no puc dormir, em llevo i faig alguna cosa prou aborrida com per fer-me venir la son, per exemple endreçar factures: no falla ;-)

    ResponderEliminar
  3. Abrumadoras y reveladoras, las imágenes. Cómo pesan, las propias! Cómo oprimen ese lugar por el que nos llega el aire!
    Resulta casi sencillo mirarlas aquí, en tu casa, a los ojos, de frente. Ahí sentadas, como ajenas ...

    Cuando me saltan encima mi opción es irme a otra vida. Cualquier vida. Un rato ... Hasta que se aleja, porque ya no le hago caso.
    Me valían unas líneas. De cualquier libro. Sanadores, compañeros siempre.

    Ahora me tocan más las de los duendes. Y las velo diferente. Con la serenidad que yo busco en las páginas amigas. Con la cercanía que permite la distancia ... cuando se trata de otra vida.

    Cómo lo haces? Dime ...
    Que hasta las pesadillas me parecen bellas, aquí ... :)


    ResponderEliminar

Me gusta saber que hay vida ahí afuera. No te cortes, anda, cuéntame...

Creative Commons License Los contenidos de este blog están bajo una licencia Creative Commons Reconocimiento-No comercial 3.0.